Fugint d'impressionar el lector a través de luxe de la quatricromia o d'il·lustracions preciosistes, Alamany construeix històries a una tinta, confiant més a perfilar bé les idees que en acabats perfectes, facilitant així el procés comunicatiu.

El nostre il·lustrador més que dibuixar construeix poemes visuals. Resulta instructiu traduir moltes de les seves tècniques comunicatives en equivalents de la retòrica literària. Tenim la revalorització d'icones trillades com el de la paperera o el iPod en nous contexts per generar estranyament. La sinècdoque de convertir una nit d'insomni en un llit molt llarg, uns intestins que metafòricament es transformen en una cinta de casset per significar la indigestió musical, o un elegant oxímoron plantejat amb icones i les paraules «bad» i «good» [«bé» i «malament»] escrites com si fossin un exercici de cal·ligrafia per visualitzar les contradiccions de la política de l'Ajuntament de Barcelona amb relació a les regulacions del so.

Aquest poeta de les icones sap jugar també amb referents històrics i grans moments de l'art i el disseny gràfic. A les seves mans, Roy Lichtenstein, Milton Glaser, Gerd Arntz o Peter Saville no són excuses per a un «homenatge» –aquesta forma elegant de camuflar que estem copiant a algú– sinó signes amb què treballa per construir els seus enunciats visuals, escombrats del seu context original i convertits en fonemes gràfics que serveixen per transformar significats. Si Peter Saville es va apoderar de la icona d'«Use hearing protection» [Protecció obligatòria de l'oïda] per simbolitzar la llavors naixent escena musical de Manchester, Xavier Alamany usa l'equivalent nacional d'aquesta icona com una nova expressió del seu original diccionari visual, en el qual envoltat per altres símbols i protegit pels texts de Nativa acaba significant cents de coses diferents; el que hauria de passar en un verdader llenguatge visual.

La ironia també és un recurs important en aquestes il·lustracions. Sempre amable i subtil, però no per això menys comunicativa. De vegades ens pot costar uns segons processar el joc visual de la il·lustració, una mica com si ens trobéssim davant d'un jeroglífic, però una vegada desxifrat, hi serem a favor o en contra, però mai no ens deixarà indiferents.

Des d'aquesta posició irònica, Alamany somriu i ens fa somriure davant la prepotència cultural de les institucions privades o públiques, la modernitat buida d'alguns dissenyadors, la profusió de subestils en la crítica musical o l'absurd star-system que alguns ens volen vendre. Amb elegància i sense exabruptes, llança una mirada crítica al món de la música. Només per això ja és un plaer examinar aquest llibre. I com està escrit amb caràcters icònics que no solament connoten, sinó que a més denoten, continuaran funcionant igual de bé dins de molts anys, ja que no es recolza en cap estil concret ni molt menys en transmetre un aire cool, sinó en la bona feina del comunicador visual.

David Casacuberta
Professor agregat del Departament de Filosofia
Universitat Autònoma de Barcelona