il·lustracions | Another Little Book printed in Black and Red


Mentre dissenyava un número de Nativa sobre "Música i humor", va sorgir la idea d'aquest Bob Dylan en calçotets. No es tractava de riure's d'ell sino de fer una mirada irònica, una mica iconoclasta, cap a l'actitud sacralitzada que els amants de la música tenen sovint amb els artistes i la seva trajectòria.	Al plantejar-se com representar el genial músic, necessitava partir d'una imatge icònica, reconeixible. Vaig agafar el famós cartell de Milton Glaser, un altre guru però del disseny. Així es reunien amb cert humor dos personatges "sagrats", tot picant l'ullet tant als músics com als grafistes. A partir d'aleshores, el personatge anava apareixent intermitentment en diferents números de la revista: quan es citava Dylan, quan la seva presència donava un aire d'escepticisme sobre el contingut de l'article, o sense una raó evident. Així fins el darrer número on, finalment, va parlar.	Milton Glaser n. 1929 Cartell "Dylan" 1966 Litografia òfset 83,8 x 55,8 cm
		Tancar comentari


Aquesta il·lustració acompanyava un text d'opinió sobre l'ús de l'iPod que en fan els seus propietaris. La irrupció d'aquest aparell va obrir una porta a la llibertat i l'independència en l'accés i l'escolta de música. Però curiosament, dins dels iPods hi trobem més música de l'època que el propietari mira amb nostàlgia que no música més actual o innovadora.	El text posava en evidència l'iPod com una arma de doble fulla que tant pot facilitar el coneixement de la diversitat o la modernitat com perpetuar llocs comuns o zones segures del gust.
		Tancar comentari


Si l'oportunitat i el tema ho permeten, m'agrada que les il·lustracions treballin també amb un enfoc diferent al de l'article al que es refereixen, generant el seu propi discurs, a la manera d'una columna d'opinió paral·lela escrita en un llenguatge gràfic.	L'article tractava sobre les activitats de lleure, la música en viu, el soroll i la polèmica que generen. La comparació gràfica de situacions ironitza sobre el doble raser amb el que l'Ajuntament i alguns veïns tracten el tema del soroll a la ciutat.
		Tancar comentari


Discursos polítics com a Politaoke Les eleccions americanes es troben en el seu punt culminant. Després de la victòria d’Obama en l’últim debat presidencial celebrat, les acusacions d’abús de poder per part de la governadora d’Alaska, Sarah Palin, i la crisi borsària i creditícia, els americans acudiran perplexos, porucs i astorats a les urnes el proper 4 de novembre [2008]. Amb tot, també d’un esdeveniment com aquest es pot treure certa rendibilitat artística. Això és el que pensen els alumnes de la Bauhaus University Kreativfond in Weimar que es troben de gira als EUA. Després de les seves primeres actuacions en el seu país d’origen, Alemanya, el Politaoke ha arribat a diverses ciutats americanes, com Charlotte, en un espectacle articista que en què els discursos, entrevistes i altres intervencions dels polítics en la cursa cap a la Casa Blanca són la matèria artística a deconstruir. Politaoke proporciona a l’audiència una plataforma per a intervenir, ridiculitzar i, també, per a escoltar i veure amb claredat què diuen els polítics.	Completament independent de cap opció partidista, permet que els assistents a la sessió decideixen, tot discutint entre ells, com interpretar la paraula de cada polític, ja sigui d’una manera seriosa o sarcàstica. Els discursos dels polítics i les entrevistes són oferits, paraula per paraula, editats només en seccions (cançons) d’1-8 minuts. Una sèrie de debats, intervencions i aparicions televisives també són lliurades al públic com a duets. Creat per Diana Arce, Politaoke és una evolució dels seu treball com a artista i activista, interessada en l’ús de mètodes artístics com a plataforma per a posar en relació la crítica cultural i política amb el comentari de la gent del carrer. Ben interessant, per a un estranger com jo, no només per veure l’esmentat treball d’intervenció artística, sinó també per saber què pensa la gent jove de la política i dels polítics del seu país. Una immersió en el pensament polític americà d’allò més divertit.	Joan-Elies Adell. Publicat a Nativa núm. 47, pàg. 4. Barcelona, gener del 2009
		Tancar comentari

Les il·lustracions a la revista
En els primers números de Nativa, aquestes il·lustracions tenien un paper gairebé marginal. Es feien servir per a omplir espais buits no desitjats.

Amb el pas del temps, van anar agafant un discurs propi i van tenir bona acceptació entre els lectors. Això va portar a donar-hi cada cop més protagonisme.

A partir del número 22, la revista va canviar la impressió a tot color per la impressió a una sola tinta. El canvi era més conceptual que econòmic.

Com a consecuència lògica, les fotografies en color de portada es van substituïr per les il·lustracions de taca negra. Aquest llenguatge gràfic més auster i bàsic es mostrà més adequat als nous recursos i més eficaç comunicativament.

En les pàgines 80 a 87 del llibre es pot apreciar com les il·lustracions s'integraven a la portada i com acompanyaven els textos dels principals articles.

En disseny, es diu sovint —i sovint amb raó— la frase "Menys és més".

Tancar comentari


Sovint sento dissenyadors gràfics despotricar de tipografies concretes. Penso que no hi ha tipografies boniques o lletjes, com no hi ha colors bonics o lletjos. Tot depèn de com s'utilitzen i com es combinen. En el núm. 50 de Nativa, vaig fer servir quatre d'aquests tipus de lletra maleïts. Va ser en els titulars de quatre articles, intentant adecuar-les al contingut i utilitzant-les amb el rigor que exigeix tota tipografia.	Però al costat dels titulars, es va colar un guru criticant les lletres i, fins i tot, insultant pel fet d'utilitzar-les, tal com alguns cops se sent dir. Aquest és un altre exemple de il·lustrar creant una història paral·lela o complementària al text. Però aquest cop només reflexava el meu comiat com a grafista de Nativa.
		Revista Nativa, núm. 50. Barcelona, 2009
		Tancar comentari


Il·lustració publicada en un llibre de petits relats pornogràfics: «La tarde que compré 'La vida sexual de Catherine M.'». Ed. Tintas Alternativas. Barcelona, 2008. El relat concret descriu la necessitat d'una dona de prostituïr-se per pagar la seva adicció a l'heroïna.	Reconec que em vaig haver de llegir tres cops el relat per aconseguir entendre'l (falta de pràctica?) però un cop paït, la il·lustració va estar feta en cinc minuts.
		Tancar comentari


Una tarda de pluja, amb els amics que organitzem la Festa del Grafisme, jugàvem a fer il·lustracions amb gomets per matar el temps. Poc abans havíem vist aquest cartell en una exposició sobre Paul Rand i ens havia semblat emocionant.				Paul Rand 1914-1998 Cartell "The Prepared Professional" 1982 Litografia òfset 96.5 x 53.8 cm
				Tancar comentari